Una molt bona herència
Aquest matí he anat a casa mon àvia perquè em donés l’aprovat a la coca que em va ensenyar a fer fa unes setmanes.
És la recepta que sempre ha fet ella i que no té apuntada enlloc… només escrita al seu cap.
Va estar contenta d’explicar-me-la (”ja era hora que algú de vosaltres la comencés a fer!”) i ha estat contenta de provar-la aquest matí.
Ha dit que era “moooolt bona” i, sobretot, “moooolt bonica”!
Així que… “prueba superada”!
Moltes gràcies, iaia!
July 16th, 2008 at 19:16
sí que és bonica sí! si és bona o no, no ho sabem…l’haurem de provar algun dia per poder opinar…
July 17th, 2008 at 15:35
Quina bona pintaaaa!!!
Que dic jo… que més tirant cap al fret, es podria organitzar alguna xocolatada amb aquesta increible coca no? eh? eh?
M’ho apunto per no oblidar-me’n!
Petontz!
July 17th, 2008 at 19:53
Jejejeje… m’apunto la petició de la Mar i la idea de la xocolatada de la Mir!
Jo… encantada de la vida! I la meva iaia orgullosíssima de la seva néta ;)!
Mmmmmmmmmm…!
July 27th, 2008 at 22:13
S’ha de provar. Això de la iaia no val. Les avies tot ho donen per bó dels nets o netes…digam’ho a mi. S’ha de provar i no cal esperar el fred. Una coca és una coca i pot ser bona prenen la fresca una nit d’estiu amb un bon cava, per exemple. Apa, som’hi