De tant en tant va bé autoregalar-se alguna cosa.

Doncs això és el què he fet!Amb la Sílvia i la Maria ens en vam comprar un per cada una per internet.

És per matar la típica situació de “no, jo una mica més petit”, “jo un pèl més gran”… Les mides són les que hi ha i punt!

Ara ja no tinc excusa per fer el meu pastís de xocolata! ________

Ahir vam anar a un concert de Phillip Walker, dins el Festival de Jazz de Terrassa.

Va ser una canya! El tio té 71 anys i la seva banda, entre tots, segurament deuen sumar més anys que tot el públic que estàvem allà.

Una força i una passió que et posaven els pèls de punta. Són d’aquelles coses que fas de tant en tant i que et fan adonar que t’estàs perdent tantes coses tancat amb la teva rutina diària…

M’hagués agradat fer fotos molt millors, però, com que la càmera petita me la van mangar i la gran vaig pensar que no me la deixarien entrar sense acreditació, les vaig acabar fent amb el mòbil… “A falta de pan… buenas son tortas”.

Fa un parell de setmanes vaig fer un viatge amb la màquina del temps.

Una visita a la impremta tipogràfica Anglada, a Vic, em va regalar imatges, entre d’altres, com les que podeu veure al Flickr.

De vegades, l’atzar (i la mandra) crea imatges interessants.

El muntatge està fet en base a les imatges que van sorgir de fotocopiar un llibre sense tancar la tapa de la màquina.

Com diu la Mir, “Sort a la vida!” i que crei, sense voler, més imatges a l’atzar!

Hi ha gent que ens confon i n’hi ha que diuen que no ens assemblem gens… Com ho veieu? Ma germana i jo ens assemblem tant com diuen o no?

I amb la resta de família paterna? Diuen que mon pare i mon germà són clavats, i que mon germà i jo també, però no ho sé…

Si voleu contrastar amb altres fotos, podeu fer-ho aquí.

El meu començament d’any ha estat força desastrós…

La nit de Cap D’any estava com una sopa… un encostipat d’aquests que sembla que qui més qui menys ha passat aquestes festes… mocs, estornuts, plorera d’ulls, mal als ossos… tot un espectacle, vaja…

Resultat: Sopem i anem a dormir a la 1h.

Uns dies més tard, ingressen el meu avi a l’hospital. Ja se sap que a aquestes edats quan no és una cosa n’és una altra, però el patiment no te’l treu ningú.

Resultat: Com que l’hospital estava a tope, l’envien a casa amb pinces.

Nit de Reis… No ho faig gaire, però aquella nit vam decidir sortir de festa i, vès per on, ens reventen un vidre del cotxe i ens “foten” tot el què teníem a dins.

Resultat: Nit a comissaria (fins les 9h) i, com que m’havien pres, entre d’altres coses, el DNI i les claus de casa, patiment perquè no ens entressin al pis.

Aquest és l’aspecte que feia el nostre cotxe, sense vidre, aquest matí, abans de portar-lo al taller:

A més, ja se sap… anular targetes de crèdit, pensar en què portaves al bolso per declarar-ho als Mossos (aviat faré un post sobre el nivell C de català del Mosso en concret, us aviso!), impotència, mala llet, tremolor a tot el cos i mal de panxa… tot un espectacle, vaja!

Però, com que de tot se n’aprèn, aquests són els errors que no tornaré a cometre mai més:

1. Quan s’acostin les festes de Nadal oblidar-me de la vitamina C (ja és el 2n any que passo pel mateix refredat)

2. Deixar el bolso al maleter pensant que “com que no es veu”, ningú sap que hi és.

3. Quan surti de festa, aparcar en un lloc desèrtic, encara que sepre ho hagi fet així abans i “no hagi passat mai res”

4. Deixar al mateix lloc claus de casa i DNI

5. Confiar que l’assegurança del cotxe cobreix més del què després vam descobrir que deia la lletra petita quan vam signar-la

I, com que “No hay mal que por bien no venga“, a part d’adonar-me de tot això que no he de tornar a repetir, el robatori m’ha servit per descobrir que tinc el passaport caducat… I per anar a NYC per Setmana Santa hagués estat un problema una mica gros…

Per cert, també em van “mangar” la càmera digital compacta, amb la que feia quasi totes les fotos pel blog… fins que no me’n compri una, m’hauré de conformar en posar fotos fetes amb el mòbil… És el què hi ha quan deixes una càmera dins un bolso, al costat del moneder amb targetes de crèdit, documentació, calers, l’Ipod, un jersei i una bufanda dins el maleter d’un cotxe en un polígon industrial, prop d’una discoteca, a altes hores de la matinada…

Al final, la policia va trobar el DNI, el carnet de conduir (era el què em tocava més els “uebs” de renovar), la targeta sanitària, les claus de casa i les ulleres, tant de sol com “de veure-hi”. M’ha semblat un detall per part dels “cacos” no qudar-se tot això. És alguna cosa semblant a la síndrome d’Stocolm?

Aquesta colla de regals són tots els que he rebut per nadal!

D’esquerra a dreta i de dalt a baix:

Eina per bullir al vapor, davantal i manopla per no cremar-me a la cuina, fusta per tallar el pa, “trastos” varis per la cuina (pinzell de silicona, per fer boletes de meló, aparell per treure el cor de les pomes i uns aros de diferents mides per emplatar), un wok, teclat extraplà pel Mac (encara em costa acostumar-m’hi…), un Dymo, una bateria nova per la reflex-digital, un discdur extern per poder guardar de manera segura els milers de fotos que tinc, un rellotge (autoregal), calendari Vinçon (un clàssic per aquestes dates, ja), una agulla de pit que és un clic de Playmobil, una manta pel sofà que escalfa moltíssim, calers per gastar-me’ls per les rebaixes. I espero no haver-me’n deixat cap…

Diuen que el Pare Nël, el Tió i els Reis ho veuen tot, no? Doncs em sembla que els haurem de regalar unes ulleres les properes festes, perquè diria que ja no distingeixen qui es porta bé i qui no…

Realment, aquest any estic impressionada!

Al saló del Hobby, que em va descobrir la Mir, vaig comprar-me una “xorrada” que em va fer molta gràcia.

És un joc de segells de fusta de tot un abecedari en caixa alta.

Aquests dies l’hi he trobat utilitat. Em serveix per fer les targetes per indicar a qui va dirigit cada un dels regals de nadal que fem aquest any.

Després d’utilitzar-los s’han de netejar, i a mi me’n queda aquesta imatge: