Com passa moltes vegades, l’altre dia, buscant una altra cosa, vaig topar-me amb un article que vaig escriure l’estiu de 2005 al Plec informatiu d’Eina, concretament al Plec 42.
Ara ja fa temps d’aquell “corresponsal a NYC”, però com que tenia el blog aturat, m’ha semblat que no venia d’un parell o tres d’anys:
Fins no fa gaire pensava que, l’anomenat home-anunci, o sandwich man -persona que actua com a suport publicitari mitjançant dos cartells que duu penjats, l’un a l’esquena i l’altre al pit- era una espècie de resta arqueològica. Tenia entès que era una pràctica publicitària que havia estat revolucionària a principis del segle XX, quan aquests cartells publicitaris animats deambulaven per carrers sobre les espatlles d’un desocupat semimendicant que anunciava una fonda, la cotxera per llogar carruatges o els serveis “indolors” dels millors practicants de medicina, en un temps d’una publicitat rudimentària que aviat va ser trepitjada per la ràdio, l’art dels cartells i la televisió.
En el meu recent viatge a Manhattan, totes les suposicions anteriors es van capgirar. Es va reobrir davant meu la porta a un camp nou de la publicitat, obsolet per a mi fins aleshores. L’ós (vestit de pelfa a uns 40ºC a ple sol) que saludava els vianants davant una botiga de joguines, i el noi d’uns vint anys, amb la mirada perduda i només subjectant una banderola de McDonalds en una cantonada, em van fer adonar que potser la “capital del món” lluïa tecnologia en espais com ara Times Square, on les enormes pantalles de plasma s’adapten a la forma arrodonida dels edificis, però també deixava espai a altres tipus de promoció d’empresa. Tot i que he sabut que Cary Grant i Brad Pitt havien treballat d’home-anunci per aconseguir els seus primers sous, un fet que potser donaria una mica de glamour al tema, la realitat és que es tracta d’una feina semblant a la de les “estàtues” de les Rambles de Barcelona però, enlloc de tenir una finalitat del tot turístico-decorativa, es converteixen en “plantats funcionals”, s’estan drets mentre reparteixen propaganda als estressats ciutadans de la gran poma que creuen els carrers a gran velocitat, mentre mengen qualsevol cosa i parlen pel mans lliures del seu telèfon mòbil.
Els cartells ambulants que més es van repetir en la meva visita, però, van ser els “clàssics”, els personatges que van enfundats dins dues peces de cartró gegants que els fan caminar amb dificultat i, en força casos, reparteixen fulletons mal fotocopiats sobre paper d’un color, de vegades estrident, mentre, en el cas del més “aplicat”, criden, sense gaire entusiasme, anunciant el seu producte.
El cas més extrem rudimentari era el d’una dona que duia un plafó compost a mà, a base de precinte i fotocòpies o impressions en blanc i negre, encara no sé com, adossat a l’esquena. Anunciava connexió a Internet per 1 dòlar, en una zona de la ciutat en què qui no té ordinador a casa és perquè el té portàtil i el du sempre a sobre. I si, d’altra banda, la publicitat era destinada als turistes, la imatge no l’acompanyava gaire per atraure uns visitants que prou feines tenen a no desconfiar de tot allò que es mou, en una ciutat on qui entra és perquè a l’aeroport s’han assegurat de totes totes que no arribava als EUA per atemptar contra el seu president.
Vaig trobar, uns carrers més enllà, una altra dona-sandwich, com en el cas anterior, hispanoamericana, amb un disseny més elaborat i còmode de portar. Ja gaudia de dos cartells, ara de la mateixa mida, més adaptada a les seves espatlles, que s’ajuntaven mitjançant dos cordills que passaven per uns ullets. La composició tipogràfica ja no era a base d’un collage totalment manual, com en el cas anterior, sinó que s’havia fet un disseny previ a impremta o copisteria i s’havia imprès especialment per ser portat com jo el vaig veure. L’intent de simular les marques Prada, Burberry o Balenciaga com a logotips, usant la tipografia que en aquell moment hi havia al disc dur del dissenyador, es va quedar en això, en un mer intent de composició. Inclinant en diferents angles els noms d’aquestes marques de tant prestigi, segurament volien donar un toc dinàmic i modern al disseny.
La cara de cansada i avorrida de la sandwich-woman els va resultar contraproduent.
Uns dies després, vaig topar-me amb l’home-anunci que segurament havia tingut més despeses d’impressió de tots els que vaig trobar-me. Dos cartells troquelats en forma de moneda gegant a quatre tintes, subjectats entre si per dues cintes planes que s’adaptaven molt més a les seves espatlles, anunciaven al més pur estil americà, alguna cosa que sembla que no interessava ningú d’aquella zona de la ciutat.
A part del petit recolzament moral que els vaig donar en agafar-los cada cop els fulletons, segurament per deformació professional, la sensació que em va quedar va ser que s’havien quedat a mig camí, que podien haver donat la volta al tema i desfer-se de la imatge precària que donaven i, amb el mateix pressupost, fer alguna cosa que cridés més l’atenció dels vianants o, com a mínim, que no servís per odiar cada dia més l’home que està a la cantonada “assetjant” a l’estil dels diaris gratuïts de casa nostra, a la porta dels ferrocarrils.
He descobert que uns gallecs han creat una empresa que es dedica exclusivament a aquest tipus de publicitat i, que, a Mèxic, han començat a sortir al carrer els anomenats “homes-plasma”, que substitueixen els cartells de cartró per pantalles de plasma de disset polzades. Tot i amb això, als carrers de Manhattan, als de l’Argentina i a alguns del Japó, entre d’altres, encara opten per reduir els costos d’edició arriscant-se a ser maleïts per vianants assetjats i treballadors mal pagats.
